ActiFolio: Lliurament de l'activitat 3

02.173 - Educació artística - Aula 1

Públic

Si al primer registre em fixava en els límits físics dels espais,al segon en la comunicació, i al tercer en el context social que envolta el futbol, aquí he volgut fer un pas més i veure com tot això m’afecta a mi. ala meva persona.

A través de les imatges es veu el recorregut des de l’entrada a l’estadi fins al moment de l’entrenament i el partit, passant pel grup i pel context que l’envolta. En aquest recorregut es veu com formo part de l’equip i del dia a dia, però al mateix temps hi ha una sensació de no estar del tot dins.

És un límit que no és físic ni tan visible com els altres però que es nota en la manera de ubicar-me, moltes vegades entre observar i participar. Això fa que la meva posició sigui una mica intermèdia. On està el límit?

Imatges al Google drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1uJFuZ0Rl3FYpxtQs7XUMCqe5oRdCteii

02.173 - Educació artística - Aula 1

Públic

En aquest tercer registre he volgut captar un moment diferent, fora de l’entrenament, però que també forma part del dia a dia aquí. Primer quan sortim de l’hotel amb l’autocar i hi ha aficionats despedint-nos i donant ànims i després quan arribem al camp on ens reben abans per donar-nos l’últma empenta.

En els registres passats on m’havia fixat més en la comunicació i en les dificultats amb la llengua dins l’entrenament, aquí m’he fixat més en tot el que passa fora del camp. És com ampliar una mica la mirada, perquè al final el context també influeix molt en com es viu el futbol aqui.

M’ha cridat bastant l’atenció perquè aquí cada com més el futbol  no és només el que passa dins del camp, sinó tot el que hi ha al voltant com passa a Europa o sudamèrica. Els xinesos en el passat eren més freds i ara ja des de que surts de l’hotel es nota aquest ambient, com si fos una mena de ritual abans del partit.

vídeos al drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1xHSTtgCoe8bBzfkGVrAeOdzZA16bn_WU

02.173 - Educació artística - Aula 1

Públic

En aquest segon registre he volgut centrar-me en els límits relacionats amb la comunicació que en el meu cas formen part clarament del dia a dia aquí a la Xina.

Les tres fotografies mostren situacions on aquest límit es fa notar. La imatge del menú del restaurant i el cartell del carrer són moments en què no entenc directament el que tinc davant i necessito ajuda per interpretar-ho ja que no tinc coneixement dels caràcters en xinès. La captura de pantalla del grup de “Wechat” (equivalent whatsapp a la Xina) de l’equip de futbol on treballo amb la traducció automatica a sota, mostra com moltes vegades depenc de de la tecnologia per poder entendre o fer-me entendre. En la mateixa línia el cartell del carrer visualment és bonic però no és útil per ajudar-me a ubicar-me ja que no el puc entendre però si el puc mirar.

L’àudio acaba de mostrar tot això perquè es pot escoltar una situació real d’un entrenament. Parlo jo en castellà amb alguna paraula en xinès, després el traductor ho tradueix al xinès per als jugadors, i també se sent alguna resposta dels jugadors en xinès quan els hi pregunto conceptes futbolístics. Aquí es veu del tot com la comunicació no és directa, sinó que va a trossos, amb pauses i adaptacions constants.

Tot això m’ha fet veure que aquests límits no es veuen tant com una porta o una paret (limits físics) com veiem en el meu registre 1, però hi són igualment i afecten bastant el dia a dia. No compartir llengua fa que sempre necessitis algú o alguna eina pel mig, i això es fa notar molt.

Registres al drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1clnfYy8cXhk7y3UjTCZ8iSA3nrQ2dRh5

02.173 - Educació artística - Aula 1

Públic

Des de fa uns mesos estic vivint en una ciutat de la Xina perquè hi treballo en el futbol professional. La major part del temps el passo entre el camp d’entrenament i l’hotel on visc ara mateix. És un lloc bastant neutre com de pas, on molta gent entra i surt cada dia. Però aquests dies he intentat mirar-lo amb una mica més d’atenció com si fos un espai per observar coses que normalment queden bastants amagades.

El passadís de l’hotel és un lloc una mica curiós. Sempre està molt silenciós i sembla que no hi passi res, però al mateix temps és un espai on es creuen persones diferents que van i venen. De vegades només se senten passes, alguna porta que es tanca o l’ascensor que arriba a la planta. És un espai públic però també té una sensació una mica estranya de privacitat. La porta de l’habitació és potser el límit més clar. Quan la tanques entres en un espai més teu, més tranquil i separat del que passa fora. També m’ha cridat l’atenció el tema de l’ascensor ja que funciona amb una targeta i només et deixa anar a la teva planta. És com una frontera invisible. No és una paret ni res molt evident però igualment marca fins on pots arribar. Una altra cosa és el contrast entre dins de l’edifici i el carrer. A dins tot és bastant silenciós i controlat. Quan surts fora en canvi apareixen els sorolls de la ciutat, amb cotxes, gent, llums i moviment.

Un lloc tan normal com es un hotel pot explicar bastantes coses sobre com s’organitzen els espais i com ens movem dins d’ells. Normalment passem per aquests llocs sense pensar-hi massa, però si t’hi fixes una mica veus que estan plens de petits límits i canvis entre espais.

fotografies: https://drive.google.com/drive/folders/1HtKTWvj9BOp4LaPnEA4VdkYrvmjmha8a